Data: 15/03/2018 Lloc: C/Balmes 1 Transcripció: Sara López Giménez
Entrevistadores: Asmae el Khoulati i Sara López Giménez
Duració: 01:03:45 (Ha estat reduïda a la part on fem les preguntes i ens parla de la guerra)
[Ens demana algunes dades personals i ens comença a explicar que és cronista, el que fa i els llibres que ha escrit]
Amb quants anys va començar a treballar de terrisser?
Quan tenia 11 anys, on hi ha la farmàcia, aquí, a la plaça Sant Magí, en aquella cantonada, hi havia una terrisseria, vaig començar allà i després vaig anar-me'n a treballar al Torrent Mal, allà on vius tu [es refereix a mi, per les dades que li vam donar abans], no sé si és ben bé la casa on vius tu, que són pisos oi?
Sí, són pisos.
Allà hi ha un pati oi? Allà a la casa?
[Diem que sí amb el cap]
Doncs allà hi vaig treballar jo 5 anys, després d'allà vaig anar a treballar a la fàbrica de tovalloles, a l'avinguda Francesc Macià, on hi ha una xemeneia. Allò eren les tovalloles. Ens dedicàvem a blanquejar i pintar els fils de colors i hi havia uns tàlers on les feien. Treballant allà vaig conèixer un senyor que es deia Rafel Sobirana, i vam treballar moltes hores, ell aquí i jo allà, i m'explicava coses d'Esparreguera. Jo tenia 16 anys i em va anar parlant, un dia em va dir: "Jo, els diumenges vaig a veure aquest mas, aquesta masia allà a Cantavella, si vols venir amb mi, t'acompanyaré", anava amb ell, m'ensenyava els camins, em va ensenyar com conèixer els ocells segons la manera que cantaven, em va ensenyar les plantes, quina olor feien, em va ensenyar els camins i em va ensenyar tant que jo dic que em va enverinar.
Vaig començar a fixar-me en el que era Esparreguera i interessar-me llavors, després de molts anys treballant de terrisser, ens vam fer una casa amb la meva senyora, vam fer figures de pessebre, molts anys. Vam passar 4 o 5 anys festejant que se'n diu, ser parella, ella treballava a Can Sedó, jo treballava aquí a les tovalloles, aleshores, encara teníem les tardes lliures, vam muntar una fàbrica de fer figures de pessebre. I jo sabia fer figures.
Vostè, quants anys tenia quan va començar la guerra civil?
Quan va començar la Guerra Civil era el 36, jo vaig néixer el 25, tenia 10, 11 anys.
Recorda amb qui jugava? Un amic, una amiga del poble?
Home és clar, jo us faré una mica d'informació de la meva vida doncs, que és el que us pot interessar a vosaltres, de la guerra també hi parlarem, també.
Jo tenia dos germans, que anaven a l'escola Tomàs Cabeça, que era un mestre que ensenyava pagant. Els meus pares pagaven 5 pessetes al mes per cada germà, 10 pessetes en total. Aleshores eren molts diners. El meu pare treballava a Can Sedó i cobrava 60 pessetes. Llavors vaig venir jo, aleshores eren 5 pessetes més que havien de donar al mestre si anava jo a col·legi. La mare tenia una petita botiga, que venia patufets, còmics, revistes i llibres i em va ensenyar a escriure, però guanyava molt poca cosa, només venia quatre coses. I els meus germans que eren molt eixerits, molt guapos, ens estimaven molt, ens van reunir tots cinc a la taula i la meva mare va dir: "No us amoïneu", quan fem els deures a casa, ens asseurem al mig i li ensenyarem al “Pepet” a llegir i a escriure. I així vaig aprendre a llegir i escriure. Tant és el que vaig aprendre que quan vaig anar col·legi quan tenia sis anys ja sabia multiplicar i sabia moltes més coses que els meus companys del col·legi perquè a casa meva em van ensenyar una manera molt més moderna.
Jo els quatre anys ja treballava, la mare m'enviava a comprar al mercat a les vuit del matí a buscar el menjar el que fos per fer l'olla, per fer l'arròs, per fer el "potatge". Quan acabava de comprar esmorzava i després me n'anava a repartir revistes. Molta gent les comprava i les havíem d'anar a portar a casa i jo anava repartint-les als veïns. I així em passava gairebé tot el dia voltant pel poble.
Jo em vaig tornar una mica tafaner i aleshores, al poble, a cada casa hi havia una botiga: un feia cistells, un altre feia escombres, un altre feia carros i jo m'aturava a veure el que feien i de passada a escoltar. I així vaig anar aprenent les coses del Vilar i a conèixer a la gent.
Tot el poble em coneixia per “Pepet” el ros, abans el meu cabell era ros com ara el teu [referint-se al meu cabell], però panotxa. I els tres germans érem els rossos de la impremta i tot el poble ens coneixia.
I quan tenia sis anys vaig anar a escola, els meus germans es van posar a treballar i quan tenia 8 anys o 9 va esclatar la Guerra.
El mestre que jo tenia, era molt Catòlic, tenia 60 i escaig d'anys, li van cremar tot els sants que tenia a l'escola a més d'un retrat del Rei. Els meus germans van marxar a treballar i l'any 38 van anar tots dos a la guerra un tenia 18 anys i l'altre li faltava poc per fer-los. Faltava un any per acabar-se la Guerra. Jo em vaig quedar a casa. No vaig tornar a l'escola.
[L'Asmae va marxar perquè havia d'anar a una reunió i em va parlar del Cairat i l'origen del nom]
Recorda amb qui jugava? Un amic, una amiga del poble?
Sí però ja no en queda cap, normalment jugava amb els veïns del poble i alguns amics que havia fet a l'escola del Tomàs Cabeça i el nostre lloc de jugar més que res era la plaça de l'ajuntament perquè jo vivia al número 22 del carrer Gran, davant de la farmàcia que hi ha una botiga de fruita. El meu lloc era la plaça i quan érem petits només teníem un tros de terreny que era el nostre per jugar, s'acabava a Cal Sitjar una botiga on feien antigament espardenyes. A Cal Sitjar quan es feien fosc encenien el llum de l'aparador però d'allà fins a la plaça de l'església gairebé no n'hi havia cap de llum i a nosaltres ens deixaven jugar fins a cal Sitjar, però és clar nosaltres donàvem voltes pel poble i ens escapàvem cap a on ara hi ha institut El Cairat.
A què jugava?
A cuit i amagar, a la xarranca també jugàvem i la dibuixàvem el mig del carrer. Recordo que a les nits, la gent, almenys la del carrer Gran, sortien a sopar als portals de les cases i mentre ells sopaven, nosaltres, la canalla ens escapàvem a jugar. També havia jugat a pica paret.
En quant el menjar es podia menjar regularment?
Sí.
Havia de fer cues per aconseguir el menjar?
Bé, durant la guerra menjar no n'hi havia n'hi havia molt poc i havíem de fer cues al mercat per aconseguir bròquil, enciam el que fos. La gent portava un número i l'encarregat o el treballador del mercat cridava els números. També deixaven triar però només un parell de coses com a màxim perquè tothom pogués tenir alguna cosa. Va haver-hi una temporada on no feien de pa i s'havien de comprar unes farines i fer-nos nosaltres el pa a casa.
S'havia de llevar molt per anar a buscar aquest pa?
Per comprar per exemple el porc, allà a Cal Sant -a la plaça de l'ajuntament- mataven un porc a la setmana durant la Guerra i el venien a trossets i s'havien de fer cues. Normalment les cues que s'hi feien eren a partir de les cinc del matí, quan la gent de la Colònia Sedó se n'anava a treballar. Et podia tocar una botifarra o alguna cosa d'aquestes.
Ha dit que va haver de començar a treballar quan tenia quatre anys a casa repartint revistes. Considera que a partir de treballar, de fer cues a les cinc del matí, de comprar amb quatre anys al mercat, va haver de madurar abans d'hora?
Sí, és clar, la canalla que anava amb mi a l'escola aprenia només les coses de l'escola però jo les aprenia totes les bones i les dolentes. Les aprenia totes jo.
Com s'assabentava de les notícies? Tenia ràdio? A partir del que deia la gent?
Sí, nosaltres ja enteníem de ràdio, la vam comprar al 34, abans aquí, a Esparreguera, a l'Avinguda Francesc Macià, es feia una fira de comerciants i el meu pare venia llibres i al costat hi havia un senyor que venia ràdios. Aquell senyor era molt culte i volia comprar una enciclopèdia d'història de l'art, llavors parlant parlant el meu pare va comprar la ràdio i el senyor va comprar l'enciclopèdia. Dues cases més avall de casa hi havia Cal Puig, la família que té ara la botiga de joguines al carrer Hospital. Allà també hi havia un senyor que venia ràdios i la meva mare quan vam tenir el ràdio a la casa li va volia ensenyar aquell senyor. El senyor va apagar la ràdio amb un botó però la meva mare es pensaven que la ràdio només s'encenia endollant-la al corrent. La meva mare es va pensar que el ràdio l'havia trencat el senyor i llavors van venir els meus germans i van començar a tocar botons i van trobar que la ràdio estava apagada.
A quins anava freqüentment?
A la plaça i quan anava a comprar havia d'anar a comprar totes les botigues que hi havia a Esparreguera, ja que hi havia una espècie de conveni entre la botiga de llibres de la meva mare i les altes botigues, Ja que només hi havia una llibreria, la de ma mare i quan es necessitava un llapis venien a casa.
Esparreguera va ser bombardejada durant la Guerra Civil, tenia cap lloc per refugiar-se?
No hi havia refugis. Es va voler fer un refugi però ja els últims dies. Nosaltres, el dia que van venir els nacionals, vam haver de marxar, ja que el meu pare formava part de l'ajuntament. S'ocupava d'obres públiques. A Cal Marimon hi havia uns arbres, aquests arbres tenien unes arrels que es filtraven als safareigs i les clavegueres de les cases del costat però a les cases del costat vivien llogaters de Cal Marimon i no es podien queixar. Durant la Guerra, els propietaris va marxar a Barcelona i l'ajuntament en vers les queixes dels llogaters, va decidir que els arbres que estiguessin situats a metre i mig, dos metres a prop de la paret, es tallessin. El meu pare se'n va ocupar d'això i quan van entrar els nacionals vam haver de marxar cap a França, ja que quan els nacionals, els de Franco, quan entraven algun poble el primer que feien era matar els de l'ajuntament i el meu pare era de l'ajuntament.
Ens hi vam estar 8 mesos, vaig aprendre el Francès i ens van fer tornar per la força quan estava a punt d'esclatar la segona guerra mundial.
El camí cap a França Baixa va ser dolorós i dur perquè els avions de Franco anaven bombardejant la carretera que seguíem per tal d'impedir la sortida cap a França. Ens va estar uns dies a Figueres i cada dia bombardejaven. Recordo que gairebé dues vegades a la meva mare i a mi ens atrapa una d'aquestes bombes, sort que no ens enxampés. Ens havíem d'amagar allà on podíem. Llavors portàvem penjat aquí al coll, un trosset de fusta per quan queia una bomba. Ens havíem de posar a la boca aquell tros de fusta.
Quan vam tornar a Esparreguera després de vuit mesos van agafar el meu pare i va estar tres anys sense cobrar treballant en una fàbrica que l'havien fet pressió. Dormia el terra sobre la palla. 3 anys s'hi va estar. Tot perquè havia tallat els arbres de Cal Marimon. Durant la Guerra es va passar molta misèria, no hi havia menjar i un cop acabada vaig haver d'anar a fer la mili a Àfrica.
[Em continua parlant sobre com va continuar la seva vida després de la guerra]