Al ben mig de la nostra investigació, en una de les nostres visites vam conèixer la Puda. La Puda va ser un antic balneari que va ser utilitzat com a refugi per a més de 800 persones -les quals podien marxar quan volguessin- al llarg dels seus dos anys i mig de funcionament durant la guerra. La Puda, està situada entre Esparreguera i Olesa i l'ajuntament d'Esparreguera va ser qui se'n va fer càrrec tot i estar situada més concretament a Olesa.
Al novembre de 1935 va haver-hi una primera onada composta per 300 persones i al febrer de 1937 una segona de 200 persones. L’any següent el nombre de refugiats a La Puda ascendia a 800 persones; eren procedents d’Irun, Sant Sebastià, Bilbao, Santander, Madrid, Extremadura i Jaén. El balneari, amb una cabuda per a unes 250 persones, no podia allotjar tots els refugiats, per la qual cosa calgué la instal·lació d’una caserna per a les dones al mas de de Can Castells, propietat del monestir de Montserrat, situat al terme d’Esparreguera prop de La Puda. Els seus residents eren majoritàriament noies adolescents i infants procedents de diferents localitats com Madrid, Saragossa.
Els primers refugiats que van arribar a la Puda no tenien ni matalassos ni roba i l'ajuntament d'Esparreguera va proporcionar tots els béns necessaris. En un principi la vida a la Puda era tranquil·la i no va haver-hi cap conflicte però a mesura que el temps passava i la guerra es complicava van sorgir-ne, com el problema del menjar. Als diaris dels metges que també hi residien s'explica clarament com moltes vegades, les noies s'havien de vendre per aconseguir una mica de menjar. A més a més s'explica com hi havia certa tensió sexual entre les refugiades i els olesans.
La Puda per dins i fora (imatges cedides per l'arxiu d'Esparreguera)
Tornant als problemes que hi van sorgir, cada família havia de cuinar dintre de les habitacions assignades, aquest fet va causar que les parets es tornessin negres a causa del fum. De mica en mica el fet de fer foc dintre l'habitació es va traslladar al passadís per por d'ofegar-se. Tanmateix, més d'una vegada, els residents van intentar rebel·lar-se contra la direcció de la Puda, dirigida majoritàriament pel responsable, Serrano.
En canvi, la salut de la gent, no era un problema, és clar que de tant en tant hi havia algun malalt per ingerir menjar en mal estat. Tot i que com es comenta en els mateixos diaris, si s'hagués patit cap malaltia de grau major dintre de la Puda, tant esparreguerins com olesans l'haurien patit igual.
Posteriorment, a partir de les entrevistes hem pogut saber que el director de la Puda, el responsable Serrano, en acabar la guerra va ser assassinat.
A la Puda hi havia mestres, n’és un exemple el mestre Emili Pascual que va ser mestre de la Puda –ell tot sol i amb només 19 anys– quan a la tardor del 1936 van arribar al balneari més d’un centenar de joves refugiats bascos. En Pascual també fou mestre de Can Sedó. El cas és que, en acabar la guerra, l’Emili va haver de passar calamitats per a poder treballar.