El 19 de juliol de 1936 les tropes destacades a Barcelona van sortir al carrer amb la intenció d'ocupar els llocs i els edificis estratègics de la ciutat. Comptaven amb la col·laboració d'alguns falangistes i tradicionalistes. Els militars no van aconseguir els seus objectius, perquè van topar amb l'oposició de les milícies obreres i de les forces de la Generalitat. La insurrecció va fracassar també a les ciutats catalanes.
A Catalunya va començar una dura repressió contra sospitosos de simpatitzar amb els militars.
Des de 19 de juliol finals de 1936 van ser assassinats a Catalunya milers de sacerdots i militants de partits. Alhora moltes esglésies i altres edificis religiosos van ser destruïts i sacsejats com al nostre poble. El govern de la Generalitat no va poder evitar aquesta situació de violència perquè els grups anarquistes més radicals (FAI) i altres grups d'esquerra van aconseguir el poder al carrer.
Es va iniciar un Procés de revolució social. La majoria d'empreses industrials van ser col·lectivitzades i van estar sota el control dels obrers. Quan la Generalitat va prendre el control, la violència va disminuir tot i que no va desaparèixer. A Catalunya els republicans es van dividir en dos bàndols:
Els anarquistes de la CNT-FAI i els comunistes del POUM, partidaris de fer de cop la revolució social fins a les darreres conseqüències.
ERC, la UGT I el PSUC, que volien centrar tots els esforços a guanyar la guerra.
Exili, la repressió i la postguerra.
Quan la gent es va veure amb l'aigua al coll, moltes persones van haver de marxar clandestinament a altres països europeus com França i Amèrica. No hi ha xifres de les persones exiliades, pel fet que eren exilis clandestins, ja que ningú s'havia d'assabentar de la seva fugida.
Tot i ser exilis el màxim possible de discrets, l'exèrcit nacionalista, posava moltes barreres per tal d'impedir-ho.